lluny de l'amor que inventa la ment com a refugi,
l'amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l'amor del sol d'hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil·litza.
Aquests poemes parlen d'esperar.
Perquè, sempre, l'amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l'altura de tanta soletat.
Joan Margarit
A les poesies de Margarit sempre hi passen moltes coses normals, però ell les dibuixa amb una intensitat impressionant, les seves reflexions em deixen uns dies pensant i repensant les paraules i els fets que imagino.
Estic convençuda que moltes persones de les que diuen que no els agrada la poesia haurien de poder llegir a Margarit i altres autors com Javier Egea, Luís García Montero, Antonio Jiménez Millán, Txema Martínez, Vicente Gallego... Són escriptors actuals que ens parlen de temes que ens poden arribar amb un llenguatge que es pot entendre.
En aquest espai m'agradaria donar a conèixer els texts d'alguns d'aquests poetes.
Avui començo amb Margarit a qui coneixo en persona, gràcies a les vegades que ha vingut a la Universitat de Lleida a llegir els seus texts.
Jo el definiria com una persona senzilla, afable i propera; un home que ha patit molt les pèrdues de persones estimades i que escriu sobre el que sent amb una magnífica tècnica que combina a la perfecció amb una intensa profunditat d'emoció.
Sentiu les seves paraules amb la seva greu i a la vegada dolça veu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario